Què troben els pollencins, les pollencines i els turistes de la #HistoriaPollença1960?

Amb el hashtag #HistoriaPollença1960 hem començat tot recordant com era la dècada anterior: com eren els jocs que jugaven els nins els estius dels anys cinquanta, com varen ser els primers anys de l'Hotel Sis Pins del Port de Pollença i com eren les persones que hi feien feina.

En una publicació na Joana Serra de Gayeta, filla de la família que va obrir l'hotel el 1951, explica:

“Al Sis Pins hi havia persones que hi feien feina que eren d'u Moll i també n'hi havia de Pollença i d'Alcúdia. Homes i dones. Sortint per darrera, abans de la cotxeria, hi havia dues grans habitacions on hi dormien els que ho volien: una era per dones i una per homes. No eren massa els que hi quedaven, però allà hi tenien la possibilitat de dormir-hi. Per dinar i sopar munpare i mumare tenien un diminut menjador on ells i en Miquel i jo també hi berenàvem el dematí.

Se solia fer un menú -a no esser que qualque client demanàs, amb anticipació, qualque cosa especial. Aquest menú era el mateix per tots els que érem allà: per la meva família, pels turistes i pels empleats. La gent que hi treballava tenien un menjador gran, enorme i a mi m'agradava molt dinar o sopar amb ells, més que amb munpare i mumare: feien bromes, contaven anècdotes....Per jo, petita, era una diversió dinar i sopar amb ells i elles.”

En canvi en una publicació en Jordi Moll narra com els seus padrins es varen conèixer el 1961 fent feina a l'Hotel Formentor i com va sogruir l'amor mentre treballaven de cambrer i dona de fer net. Tot i estar contenta amb la feina i les propines que hi feia la seva padrina recorda amb enyorança els bons moments amb els altres treballadors: 

"érem una gran família [...] n'hi havia de Pollença, de Sa Pobla, andalusos... N'hi havia una de Sierra Yeguas que cantava molt bé. Un dia, després de fer feina, mentre ella cantava i els altres li fèiem 'palmas', mos va trobar Don Bartomeu. Tots vàrem pensar que mos renyaria, però va dir 'seguiu, seguiu! m'agrada com canta'. Tant li va agradar com cantava aquella al·lota que temps després la va dur a cantar a Pollença a un concert amateur que s'hi havia organitzat"

I també ens permet imaginar com eren els clients que estiuejaven a Formentor els anys posteriors:

"una de les moltes nits de gala que organitzava l'hotel, una clienta catalana "que sempre donava molt bones propines a les camareres però que era molt delicada" li va demanar que anàs a l'habitació de l'actriu, i germana de l'amant de Mussolini, Miriam Petacci a veure quin vestit i joies s'havia posat ella per la vetllada. Ella que ja havia netejat l'habitació i no volia molestar a la italiana s'hi va negar."

En una altra publicació na Joana Serra de Gayeta ens explica com eren aquells turistes anglesos i francesos que venien a Pollença cada any a estiuejar:

"En aquell temps els turistes no venien en viatges organitzats d'una semana. Solien estar més temps i, moltes vegades, els francesos i anglesos repetien hotel. Record dues famílies que venien cada any. Una era anglesa i tenien una nina de la meva edat i jugàvem juntes sovint. Record que, ben petita, me varen convidar a anar a Sa Calobra amb ells. [...] La família francesa va venir cada any un mes mentre vàrem tenir l'hotel. Tenien un fill de l'edat den Miquel: en Ronald, un jove molt simpatic, alt i ros. I se feren molt amics. [...] Cada any ja deixaven reservat pel pròxim estiui ens demanaren de guardar la bicicleta den Ronald durant l'hivern. I aquella bicicleta va estar molts d'hiverns a la cotxeria de darrera. I en Ronald i els seus pares sempre tornaven."

Per la seva banda, na Keith Manning, un turista que va visitar el Port de Pollença als seixanta amb la seva família i ella encara era nina, recorda com era estiuejar en un poble que encara conservava la seva tradició marinera:

“I first went to Puerto Pollensa in 1963, the year I left school, we stayed at the Hotel Marina which was on the front quite close to the  harbour going toward Pine Walk [...]  remember seeing the fishing boats unloading which was just opposite the hotel then…”

Qui també va venir a Pollença va ser na Maria del Carmen, però en aquest cas per treballar en el sector turístic i establir-se juntament amb la seva família:

"Yo también tuve la suerte de venir en el año 67, tenía 14 años y la familia de mi madre ya estaba aquí, en Pollença. Yo trabaje 8 años en el Hotel Molins, 28 en el Simar y 5 en la Moraleja, donde acabe mi vida laboral. Encantada de haber ayudado en el progreso de la hostelería, me encantó esta isla en la que sigo viviendo, sin dejar de visitar mi Andalucía."

Un altre treballador de l'Hotel Molins (Cala Sant Vicenç) va esser en Tomeu Cifre "de l'Oasis" qui el seu fill Ramón Cifre recorda en una publicació amb gran quantitat de fotografies que repassen la seva vida laboral lligada al turisme: 

"Durant els anys 60 i 70 es va produir un canvi a Pollença. L'explosió del turisme va portar estampes com aquestes, on el meu pare, en Tomeu Cifre "de l'Oasis" va treballar sempre a l'Hotel Molins."

Finalment, na Joana Serra de Gayeta recorda en una publicació com el boom turístic va animar la vida del poble i especialment dels joves:
"Quan teníem entre 16 i 19 anys (1966/1969) el turisme ja havia començat el seu boom a nu Moll. I això va canviar els costums de joves com nosaltres. A Pollença els diumenges capvespre no sabíem què fer. [...] anàvem a n'u Moll: allà hi havia molta vida que ens agradava.

Hi anàvem i tornàvem amb el correu vermell. Solíem agafar el de les 17 h i tornàvem amb el darrer a les 21,30 h

Primer passejàvem per davant els bars i solíem entrar a l'IRU, que cada diumenge feien ball.

Més tard solíem anar a Chivas i a les 21,20 en sortíem per tal de poder agafar el correu, que tenia la parada ben devora, a cal Canario.

Amb el boom turístic u Moll estava sempre molt animat i era la nostra sortida dels diumenges....